Què és l’espasticitat?

L’espasticitat és l’activació involuntària dels músculs a causa d’una lesió a nivell del cervell o bé de la medul·la espinal. És una constant o intermitent activació dels músculs que estan en una contracció no voluntària.

Quins són els seus símptomes?

Els símptomes són molt variants, perquè tenim un espectre de pacients molt diferent, des dels espasmes musculars, que son com sacsejades a les extremitats fins al dolor; el dolor que pot provocar la mateixa espasticitat i que pot generar fins i tot alteracions a l’hora de dormir; la fatiga; les contractures de la musculatura, que poden impedir la mobilitat voluntària d’una extremitat superior o la normal mobilitat de les extremitats inferiors quan caminem. Fins i tot, alteracions a la pell, amb les temudes úlceres per pressió, fruit de la pressió permanent de les articulacions.

Com influeix en la vida de l’afectat?

Tots aquests símptomes poden afectar molt la vida tant de les persones que ho pateixen com de les famílies i els cuidadors. D’entrada, aquests símptomes el que fan és disminuir l’activitat, el que implica disminuir la mobilitat, la manera de caminar, d’agafar els objectes... però també altera la funció passiva, les postures, com ens mantenim asseguts a una cadira. El fet d’estar en una postura determinada fa que els músculs s’acabin escurçant i es produeixin lesions a la pell per hiperpressió. A la llarga això també afecta a la participació de les persones a la vida social: a la feina, en les relacions amb les famílies... Tot això fa que fins i tot la pròpia autoimatge dels pacients quedi alterada. El fet de veure’s contínuament en una posició anormal, afecta a l’autoimatge i a l’estat emocional de les persones.

Per què cal detectar l’espasticitat tan aviat com sigui possible?

Per evitar tots aquests símptomes que afecten a la qualitat de vida i perquè, a més, tenim tractaments que són efectius i són útils si s’apliquen en fases inicials de la malaltia. No hem d’esperar que l’espasticitat sigui un problema que pràcticament no tingui solució, s’ha d’actuar d’una manera precoç. Molts d’aquests pacients, a la fase crònica ja no surten tant de casa o no tenen prou mobilitat com per a consultar-ho al CAP, i són símptomes que a vegades passen desapercebuts i que estan infradiagnosticats i infratractats.

Quina és la seva incidència i importància en els afectats d’ictus?

A l’ictus, la incidència de l’espasticitat és molt variable, perquè depèn del moment en què es miri això, si és al principi o si és en fase més crònica. També depèn de què considerem espasticitat, de si només la que provoca símptomes o si també en comptabilitzem una de lleu. L’espasticitat amb símptomes, la que s’hauria de tractar, afecta un 30% de les persones que han patit un ictus. En algunes altres patologies, com el traumatisme cranial greu, la incidència és més alta i pot afectar fins al 70%, o amb una esclerosi múltiple també és molt freqüent, pot afectar a un 60%, però a l’ictus estaria, això, al voltant d’un 30.

Quin tractament té i amb quins objectius?

El tractament depèn una mica de l’avaluació individualitzada de cada pacient. L’espasticitat a vegades es pot provocar per una infecció d’orina o una llagueta per un aparell ortopèdic mal posat. El primer de tot és mirar que no hi hagi cap causa que ens estigui provocant aquesta espasticitat. Si no és així, llavors haurem d’avaluar si es tracta d’una espasticitat generalitzada o d’una focal o multifocal, que afecta només a determinats músculs i determinades extremitats. Amb una espasticitat general aniríem més cap a tractaments com fàrmacs que actuarien en tot l’organisme d’aquella persona. Si és focal o multifocal, aquí aniríem més cap a bloquejos nerviosos, a infiltracions musculars amb toxina botulínica, que té una incidència científica molt alta. Al final, el tractament es basa en la combinació de diferents tècniques (de fisioteràpia, de teràpia ocupacional, de fàrmacs, infiltracions, bloquejos nerviosos...). Quan tot això falla, hem de recórrer a la cirurgia, cosa que no és habitual, excepte amb pacients joves i amb afectacions molt concretes.

Amb quina freqüència s’administra la toxina botulínica? I a quins pacients?

La infiltració en toxina botulínica es proporciona a nivell d’hospital, no es fa en els ambulatoris, perquè requereix la majoria de vegades de l’ajuda d’un aparell d’ultrasons, per a ubicar concretament aquell múscul que està provocant aquella espasticitat. Llavors, son tractaments que normalment s’apliquen amb intervals de 3 mesos com a mínim i 6 mesos com a màxim. Normalment son infiltracions repetides (que no sempre son necessàries, segons l’avaluació individualitzada de cada pacient). La infiltració amb toxines no és un tractament definitiu, provoca una denervació del múscul, però que amb el temps torna a reinervar. Algunes vegades, quan es tracta, per exemple, de l’espatlla dolorosa de l’hemiplègic, amb una sola infiltració ja és suficient. Llavors, segueix quedant una mica d’espasticitat però el problema ja l’hem solucionat, perquè un cert grau d’espasticitat fins i tot és beneficiós. Una extremitat inferior que no tingui gaire força però que tingui una mica d’espasticitat ens ajuda a caminar. Si nosaltres l’eliminem al 100%, llavors el que aconseguirem és una estabilitat que no serà funcional, que no aguantarà el pes del cos. A més, la pròpia toxina provoca la creació d’anticossos a dins del cos que es defensen contra aquell “verí” o antigen que entra al cos que, per tant, cada vegada reaccionen amb més contundència davant d’això. Això vol dir que, si no respectem aquests intervals, la toxina deixa de fer efecte.