Quin és l’objectiu de la rehabilitació?

La rehabilitació és aquella especialitat mèdica que s'encarrega de valorar, diagnosticar, tractar i també prevenir la discapacitat que pot venir provocada per moltes malalties. En el nostre cas, és aquella discapacitat provocada per l'ictus. El que fem els metges rehabilitadors és valorar els pacients, avaluar les diferents esferes que poden quedar afectades després d'un ictus: l’esfera física, emocional, la sensibilitat, l’equilibri, la mobilitat, etc. Després decidim el programa o el tractament més adient perquè la persona que ha patit l'ictus recuperi, el màxim possible en el menor temps possible, la seva capacitat funcional i recuperi la seva vida habitual d'abans de l'ictus.

Quins criteris s’avaluen en una exploració per determinar el millor pla de rehabilitació per a cada pacient?

Quan rebem els i les pacients, els metges rehabilitadors avaluem una sèrie de condicions: l'estat cognitiu, la orientació, el llenguatge, la comprensió, la parla, la mobilitat, la deglució -la funció d'empassar-, les sensibilitats, el tacte, el caminar i la mobilitat en general. Capacitats com vestir se, pentinar-se, menjar sol... També tenint molt en compte la situació prèvia que tenia la persona abans de l'ictus. Amb tot això, és amb el que podem plantejar el millor pla de rehabilitació en el que farem participar els professionals que necessita la persona.

Es pot continuar la rehabilitació a casa?

Hi ha seqüeles que es poden rehabilitar a casa. De fet, la rehabilitació sempre ha de continuar a casa perquè el domicili de les persones que han patit un ictus és on s'enfrontaran a les seqüeles i els dèficits reals que tenen en el seu dia a dia. Hi ha programes de rehabilitació domiciliària que poden complementar la rehabilitació que s'ha fet als hospitals a la fase més aguda. Per a la rehabilitació a casa, quelcom que és importantíssim és la col·laboració de la família o de l'entorn del pacient.

També ens ajuden als professionals a detectar quines són les limitacions que han trobat un cop han tornat a domicili. D'aquesta manera es poden treballar millor les seqüeles que després es traslladaran al dia a dia de les persones. La rehabilitació a casa ha de continuar perquè la persona al final sigui més independent en el seu entorn. De fet és un dels neguits que mostra força pacients que quan se'ls dona l'alta hospitalària.

"Necessitem: molta comunicació entre els equips de professionals, els afectats i el seu entorn".

Es fa un seguiment del procés de rehabilitació?

Hi ha aquesta incertesa de dir “passo d'un ambient en el que tinc tota una comunitat professional que m'està acompanyant i quan arribo a casa què? Ara qui m'acompanyarà?”. Aquest acompanyament és bàsic i l'hem d'oferir des dels serveis de rehabilitació. S'ha de comunicar molt amb el pacient i amb el seu entorn, amb la seva família, amb els seus cuidadors. Que deixin els serveis de rehabilitació, que deixin les sales terapèutiques, les àrees terapèutiques, no vol dir que la seva rehabilitació acabi. Necessitem: molta comunicació entre els equips de professionals, els afectats i el seu entorn.

Com s’ajusten les expectatives de rehabilitació?

Ajustar les expectatives de recuperació després d’un ictus potser és el tema més difícil al que ens enfrontem el metge rehabilitador, com a coordinador d'un equip. La resta de l'equip, que també ha de participar en aquest ajustament de les expectatives i, sobretot, la persona que ha patit l'ictus i les seves famílies. Com ho fem això? És difícil i és molt individual. Hem d'intentar aproximar-nos a les necessitats que té cada un dels nostres pacients de saber fins on volen saber en cada moment fins on poden arribar. Jo recomano que els preguntem a ells què saben de la malaltia i a partir d'aquí, si no saben res de la malaltia, si no coneixen a ningú que hagi patit un ictus, si és la primera vegada que senten a parlar de l'ictus, hauran de començar amb unes expectatives més baixetes.

També és molt important veure en quin moment emocional estan els pacients i les famílies. Però parlem sobretot del pacient, que és el protagonista principal. Si veiem a un pacient receptiu, podrem abordar les expectatives d'una manera més realista des del començament. Si el pacient està en una situació d'ansietat o depressió haurem d'anar treballant-les més a poc a poc. Sempre intentant començar per la immediatesa. Què farem avui? Què intentarem aconseguir avui? I en funció de com vagi evolucionant anirem ajustant cada vegada més fins on podem arribar. La comunicació torna a ser el pilar principal en la relació metge pacient i amb la relació equip assistencial pacient i entorn.

Què és el que més et motiva de la teva feina?

Veure progressar els pacients és molt satisfactori des del punt de vista professional i personal. Sempre els hi dic als residents que no hi ha pitjor situació per un metge rehabilitador que passi el temps i que aquella persona que tu has intentat acompanyar no accepti la seva nova situació després de tenir un ictus. Tenim pacients amb seqüeles molt severes que amb un bon acompanyament, ajust d'expectatives i una bona acceptació tenen vides molt plenes. Quan tenim aquesta situació la satisfacció pel metge rehabilitador és molt gran.

"No vaig borratxo, he patit un ictus".

Quins reptes tenim com a societat per acollir a les persones que han patit un ictus?

Un d'ells és que els hem de veure com a persones. Moltes vegades la discapacitat, el que és diferent ens fa una mica de por. I ells ens ho transmeten, als professionals. Ens diuen "és que vaig caminant pel carrer i la gent em mira". O persones que només tenen una alteració de l'equilibri i tenen una bona mobilitat i una bona comunicació, ens diuen "és que de vegades penso que la gent em mira com si anés borratxo. No vaig borratxo, he tingut un ictus". La visibilització i normalització de l’ictus i de les seves seqüeles són els reptes que tenim com a societat. I els professionals ens hem d'implicar per fer-ho, per arribar a la societat.