Comparteix
Printer Friendly, PDF & Email

Espasticitat

L’espasticitat és un complicació freqüent després de patir un ictus. Aquesta seqüela s’acostuma a manifestar amb un augment del to muscular o de la resistència a l’estirament passiu de la musculatura de la part del cos afectada, que varia en funció de la velocitat en què es realitza l’estirament.

L’espasticitat és una manifestació clínica dinàmica que, a més de ser diferent per cada persona, també pot canviar al llarg del dia, o modificar-se en diferents condicions de salut, ambientals o emocionals.

Afecta a nens i adults que han patit dany en les zones del sistema nerviós central (cervell o medul·la espinal) que controlen la musculatura voluntària. En el cas de l’ictus, pot aparèixer entre un 17% i un 43% dels pacients.

Conseqüències

En ser una manifestació variable, les conseqüències de l’espasticitat dependran de cada cas. En general, l’espasticitat no tractada pot produir limitacions funcionals que interfereixen en les activitats de la vida diària, dolor, deformitats articulars i disminució de la qualitat de vida del pacient.

Per exemple, quan l’espasticitat afecta el braç pot provocar una posició anòmala en què el braç pressioni contra el cos, amb el colze flexionat i la mà tancada. Aquesta posició pot derivar en dolor en intentar estirar el braç per realitzar les activitats d’higiene i vestit.

També hem de tenir en compte que l’espasticitat no sempre és negativa. Per exemple, quan apareix a l’extremitat inferior, pot resultar útil per contrarestar la debilitat de la musculatura i permetre estar dret i afavorir la marxa.

Tractament

No podem evitar l’aparició de l’espasticitat, però si la detectem i tractem adequadament en la fase inicial de la seva aparició, podrem evitar complicacions més severes.

Un cop establerta, la tractarem quan produeixi conseqüències importants, com dolor o dificultat per dur a terme les activitats bàsiques de la vida diària.

La valoració i el tractament han de ser individualitzats i multidisciplinaris, essent essencial definir un objectiu de tractament realista i consensuat entre l’equip assistencial, el pacient i el cuidador.

Entre els tractaments habituals trobem:

  • Exercici físic i estiraments per mantenir el rang de mobilitat i evitar deformitats articulars.
  • Teràpia ocupacional per adaptació d’ortesis i productes de suport adients a cada pacient.
  • Tractament farmacològic: amb medicació oral o amb infiltracions de diferents fàrmacs (toxina botulínica, bloquejos nerviosos, baclofè intratecal,…).
  • Tractament quirúrgic en casos més greus que no responen als tractaments conservadors.

Missatges per conviure amb l’espasticitat:

  • No podem evitar l’aparició de l’espasticitat, però podem disminuir els seus efectes negatius.
  • En alguns casos, l’espasticitat ens pot ajudar a millorar la funcionalitat del pacient que la pateix.
  • És important una adequada valoració per part d’un equip expert i multidisciplinar
  • El millor tractament serà aquell que sigui individualitzat a cada pacient, marcant objectius consensuats i realistes.