L’obra planteja gira al voltant de la memòria i la personalitat. Com es tracten aquest temes?

L’obra surt de la realitat de pacients que pateixen amnèsia. Ens situa en un moment de desorientació en què la persona no reconeix res del que hi ha al seu entorn i això li provoca por, desorientació... En l’obra veiem la relació del pacient amb un neuropsicòleg que intenta donar-li eines per aferrar-se a algun lloc, ja que el seu passat ja no existeix i necessita trobar un futur nou. Hem volgut proposar un viatge que faci entendre com funciona una ment per dins, com es poden trencar els records i com cal donar una nova forma a les peces del puzle de la nostra memòria per fer que encaixin d’una manera diferent a com ho feien abans. Heu treballat directament amb professionals que tracten aquests tipus de pacients.

Quines reaccions n’ heu rebut?

En una sessió, un neuropsicòleg ens va explicar que l’obra li havia fet entendre i empatitzar més amb els pacients i entendre el buit i l’ansietat que senten, ja que com a professional sempre havia treballat amb les mateixes eines i des dels mateixos punts de vista. Veient la ficció que proposem a l’obra, en canvi, es va posar en la pell del pacient. I això ens va semblar brutal.

Gràcies a la ficció, doncs, l’obra ens ajuda a entendre allò que ens costa entendre i explicar.

Al final, entens millor el teu dia a dia quan poses una certa distància amb les coses i les mires des d’una perspectiva diferent. Això et permet entendre grans temes com ara la desmemòria, la pèrdua de la identitat i la lluita per retrobar-te amb una sèrie d’eines diferents. Per a nosaltres, com a creadors, ha sigut clau recolzar-nos en gent que viu això en el seu dia a dia i que són un motor inspiratiu molt potent. Al passar-ho a la ficció, l’obra conserva aquesta potència i fa que la gent gaudeixi de l’espectacle i li deixi un bon regust més enllà dels 85 minuts que dura l’espectacle.

Com ha sigut el procés de creació?

El 2020 ens vam plantejar un punt de partida amb la relació entre la memòria i la foscor. Anys abans havíem vist un documental que ens va impactar molt sobre Clive Wearing, un director d’orquestra que va perdre la memòria arran d’un virus, i aquest record es va unir al de quan vam transitar a les fosques per unes coves amb pintures rupestres. Vam començar a treballar en aquesta línia, ens vam posar en contacte amb la Fundació Guttmann i ens van oferir la possibilitat de treballar amb pacients amb amnèsia i compartir amb ells la seva teràpia i les seves sessions de treball.

Què en vau treure del treball amb els pacients?

Allà hi vam captar les conseqüències més quotidianes de la pèrdua de memòria. Però no volíem que l’obra fos tan realista i literal en un sentit mèdic, així que ens va semblar interessant donar-li unes altres capes vinculades al tema de la foscor. Per això vam contactar amb la Unitat de Subsol dels Mossos d’Esquadra i vam transitar pel que hi havia sota dels nostres peus. També vam visitar coves naturals amb pintures rupestres al Cantàbric i vam passar la nit en algunes d’elles. En algunes hi vam arribar a passar fins a 24 hores tancats!

O sigui que vau conèixer d’a prop dos tipus diferents de foscor: la de la memòria i la física i literal.

Sí, això ens va servir per fer aquest paral·lelisme entre la foscor i l’estat de la ment quan es comencen a sentir els efectes de la desmemòria. Vam veure que aquí hi havia tot un mon per recórrer, ja que en una cova només il·lumines fragments i no existeix res més enllà del que toques amb la teva llanterna. Els mesos de treball van servir per crear capes al text que van des de la part més social fins una part més profunda i filosòfica. Nosaltres no fem un teatre a l’ús, sinó que proposem un viatge a l’espectador en el qual hi passen coses i algunes d’aquestes coses el transformaran.

Què heu après sobre salut i memòria escrivint aquesta obra?

Nosaltres sempre fem investigació pels nostres muntatges i, en aquest cas, treballar amb pacients et fa conscient que som molt fràgils i que la vida et pot canviar d’un dia per l’altre. Estar envoltat de gent que ha patit traumes sobtats com l’ictus et fa trontollar, tocar de peus a terra i veure que val la pena viure cada dia amb positivitat. A banda, haver estat envoltat de pintures rupestres et fa connectar amb una memòria que va fins a gent de la teva pròpia espècie, però de fa 40.000 anys. Això et fa ser humil, plantejar-te què deixaràs en aquest món i veure que ets una part més de l’espècie i que estàs de pas. Quan al teu entorn passa alguna tragèdia sobtada veus que en un moment pot canviar tot. Això ja ho vam treballar en el nostre primer espectacle, inspirat en textos d’Oliver Sacks on explica com adaptar-se a una nova situació i fer-te entendre i partícip de com conviure amb aquest canvi i acceptar que ja no ets la mateixa persona que eres.